Curiositats del català i del topònim Catalunya

Aprèn aquestes curiositats i sigues un saberut!


▶️ El català és una llengua romànica, és a dir,  que deriva del llatí. Entre els segles VII i VIII la llengua parlada ja no es podia dir que fos llatí, i al segle IX tothom tenia consciència que parlava una llengua diferent. La llengua oral era el català i l'escrita i culta era el llatí, present entre escriptors i eclesiàstics. 

▶️ El català va començar a aparèixer en la llengua escrita al segle IX. Les paraules i construccions catalanes en documents quotidians com testaments, actes o vendes, així com l'aparició de topònims clarament catalans, ens indica que, tot i ser el llatí la llengua escrita, el català ja era la llengua del poble. Una prova més d'això és el concili de Tours, convocat per Carlemany l'any 813, en què es va aprovar traduir les homilies i altres textos religiosos a les llengües del poble.

▶️ El Jurament de Radulf Oriol és el jurament feudal de fidelitat de Radulf Oriol al comte Ramon IV de Pallars Jussà, escrit entre el 1028 i el 1047 a la Terreta de Ribagorça, concretament en algun lloc entre Orrit (Pallars Jussà) i Areny de Noguera (Ribagorça). És el document conegut més antic amb frases senceres en català.


▶️ El primer text llarg en català que es coneix és el Memorial de greuges de Guitard Isarn, senyor de Caboet, un recull de les infraccions, faltes i ofenses que el vassall Guillem Arnall havia comès contra el mateix Isarn, la seva dona i els seus drets. El text es conserva a la Biblioteca de Catalunya i va ser escrit per un eclesiàstic anomenat Ramon de Cabó, l'any 1105.


▶️ Les Homilies d'Organyà són la traducció al català d'uns sermons escrits en occità i que mostren l'ús de la llengua catalana en la predicació adreçada al poble. Semblen ser de finals del segle XII o principis del XIII. El manuscrit original es troba a la Biblioteca de Catalunya i representa el text literari més antic que coneixem en aquesta llengua.


▶️ El topònim Catalunya, usat per anomenar els dominis del comte de Barcelona, apareix documentat per primera vegada durant el regnat de Ramon Berenguer III (1097-1131), igual que el gentilici català. Es tracta de la crònica pisana "Liber Maiolichinus" (d'autor incert), on es relata la lluita del Comte de Barcelona i la República de Pisa contra els pirates de les Balears. En el text s'anomena Ramon Berenguer III dux catalanensis (duc català) i cabdill que lidera els catalanicus hostes (exèrcits catalans). També s'hi parla dels catalanicus heros (herois catalans) i s'anomena la seva pàtria Catalania (Catalunya). Des de mitjans del segle XII l’ús del topònim Catalunya es va generalitzar tant al propi país com als regnes cristians pròxims. Al principi, el nom de Catalunya es va vincular al territori dominat pel comte de Barcelona i des del segle XIII va ser usat per designar el territori del Principat, oposant-lo al Regne d’Aragó. El gentilici català va ser aplicat ràpidament a tots aquells que parlaven la llengua autòctona. 

Liber Maiolichinus, amb el topònim de Catalunya en la seva forma Catalania

▶️ La teoria que s'acostuma a acceptar més és que el topònim Catalunya es derivaria de terra de castells i que hauria evolucionat des del mot català antic castlà, que prové del francès chastelain i châtelain i que serviria per denominar l'amo d’un castell. Així, l’evolució del mot resultaria en les formes llatines de Catalonia i Catalaunia. Aquesta evolució seria similar a la que va originar el topònim Castella. Una altra teoria suggereix que Catalunya derivaria de Gotholandia, és a dir, la terra dels gots. La veritat és que els francs sovint anomenaven el territori català com a Gotia, o fins i tot tota la península Ibèrica, en referència a la vella Hispània visigòtica. Altres autors consideren que Catalunya seria una derivació del mot laketani, que era el nom d'una tribu ibèrica (els lacetans) que habitava la Catalunya central, tot i que hi ha qui defensa que eren els mateixos que els laietans de la costa. Aquest mot va evolucionar a katelans i d’aquí a catalans i Catalònia. De fet, el nom de d'algunes comarques catalanes són una derivació del nom llatí de les tribus que hi habitaven, com ceretans (Cerdanya), aucetants (Osona) o ilergets (Lleida). Altre teoria diu que l'origen és en la tribu celta dels catalauns, que estaven assentats a la Gàl·lia i que haurien migrat a altres punts europeus, com el nord-est de la península Ibèrica. Tot i que aquesta teoria és la que menys problemes fonètics presenta, sembla ser la més improbable i menys defensada pels experts per la manca d'indicis d'aquesta migració a la nostra terra. Dit tot això, no hi ha proves que donin suport a cap d'aquestes teories.

▶️ Quan es va formar el regne de València, l'any 1238, es va iniciar un progressiu repoblament del territori. A la costa s'hi van instal·lar principalment famílies catalanes i a l'interior aragoneses. Amb el temps també va haver-hi un repoblament amb famílies castellanes. El català va quedar com a llengua majoritària i principal d'ús en tots els àmbits.

▶️ L'any 1353, el rei de la Corona d'Aragó, Pere el Cerimoniós, va enviar una expedició per ocupar la ciutat d'Alguer, a la Sardenya (actual Itàlia). La població es va revoltar i va matar bona part de les tropes catalanes. El rei va ordenar el seu setge i finalment Alguer va ser dominada. Per tal d'evitar noves revoltes, la ciutat va ser repoblada amb gent de diferents parts de la Corona que principalment tenien el català com a llengua pròpia. 

▶️ Al segle XV, al regne de València ja es referien a la seva llengua com a valencià partint del gentilici, igual que va passar amb el català. Durant força temps, tant a Barcelona com a València, havien coexistit les dues denominacions. En aquest segle, la capital cultural de la Corona va ser València en comptes de Barcelona. El valencià va gaudir d'una explosió de talent literari sense precedent. Seria el seu segle d'or, on la majoria d'escriptors eren valencians de la petita noblesa i burgesia.

▶️ A mitjans del segle XVII Catalunya va perdre un tros de país, l'anomenada Catalunya Nord. Felip IV de Castella va acordar la cessió d'aquest territori a Lluís XIV de França. Ho va fer d'amagat, sense el consentiment de les institucions catalanes i, per tant, contra les lleis. Poc temps després, el català hi va ser prohibit per la monarquia francesa. Actualment, només un 3,5% de la població de la Catalunya Nord parla català.

▶️ El català va rebre durant segles la influència d'altres llengües. 

Per exemple, són preromanes paraules com: blat, barana, barranc, bassa, bony, borni, brossa, clot, galta, Garcia, gebre, llepar, llesca, maduixa, mantega, pair, pot, sargantana, sot, tasca, turó, trencar

Paraules germàniques: blanc, bosc, bena, blau, clapa, esquena, esquerda, esperó, estona, franc, gaire, gratar, gris, guaita, guardar, guerra, rostir

Paraules àrabs: a la babalà, arracada, arròs, barnús, catifa, llimona, magatzem, matalàs, taronges, xarop

Els topònims Roses i Empúries són d'origen grec. Besalú i Verdú, són celtes. Eivissa i Maó són fenicis. Francolí i Guimerà són germànics. Urgell té origen basc. 

El caló ens ha deixat paraules com: dinyar-la, halar, calés, xaval, pirar

Paraules castellanes: amoïnar, armilla, buscar, enfadar, entregar, gamberro, hamaca, llàstima, monyo, mosso, pinso, postres, preguntar, senzill, tabarra, xocolata, etc. El castellà és la llengua que més ha influenciat el català. Molts castellanismes són una interferència més o menys natural produïda al llarg dels segles, igual que el català ha influenciat el castellà. No s'ha de confondre, però, aquesta interferència més o menys natural pel contacte entre dues llengües en posicions semblants amb la interferència que pateix el català de carrer des de fa un segle i mig, més o menys, en què el català ha estat constantment subordinat al castellà i sense prou recursos per desempallegar-se'n. En aquesta situació, el castellà no enriqueix el català, sinó que el degrada i el fa lleig, perquè arracona formes tradicionals de parlar i perquè ocasiona un català antinatural amb paraules i construccions matusseres que provenen de calcar paraules o construccions castellanes.

▶️ Parles romàniques com l’italià, el portuguès o el castellà tenen vocals finals. En castellà tenim golpe, fuego, toque, nabo, chico, dedo, mentre que en català diem cop, foc, toc, nap, xic, dit. El català, juntament amb l’occità i el francès, perden vocals finals del llatí segurament per influència germànica, una influència que no es troba a Castella ni Portugal, i que no va arrelar a Itàlia.

▶️ El català té dos registres principals: el formal (cientificotècnic, administratiu, periodístic i literari) i l'informal (col·loquial, vulgar i infantil). El català estàndard, una elaboració artificial sense dialectismes evidents, és la llengua que s'ensenya a l'escola i que serveix per a usos oficials i molt formals.

▶️ Amb l'arribada dels Borbons francesos a Catalunya després de conquerir Barcelona 11 de setembre de 1714 i guanyar la Guerra de Successió, el castellà es va imposar en tots els àmbits de la societat, i l'escola es va instaurar només en castellà. Amb tot, a l’escola hi anava molt poca gent durant els segles XVIII, XIX i principis del XX. El català continuava sent la llengua majoritària del poble. A més, una cosa era aprendre una llengua a l’escola, i una altra, parlar-la al carrer, perquè la gent no trobava amb qui parlar castellà, només si havien de fer el servei militar o si havien de fer algun tràmit amb l'administració o la policia. El català regnava als carrers, però en una situació subordinada al castellà en la resta d'àmbits.

▶️ Durant el segle XIX la situació del català era molt precària. El castellà com a llengua d'estat imposada per la dinastia borbònica deixava el català com a llengua de segona, una llengua que no es podia fer servir en cap àmbit formal. En alguns sectors de les classes altes catalanes hi havia arrelada la idea que només el castellà podia ser una llengua culta i de progrés. Aquesta idea va sorgir al segle XVII, el segle d'or castellà pel que fa a la literatura. Va ser a partir de la reinstauració dels Jocs Florals al 1859 (certàmen literari d'arrels medievals), que el català va començar a renéixer com a llengua culta i de prestigi. Però hi havia el problema que cadascú escrivia en català a la seva manera, amb criteris personals. Pompeu Fabra ho va arreglar a principis del segle XX amb la seva reforma lingüística, que va dotar el català d'una ortografia i gramàtica que va tenir una gran acceptació social.

▶️ Altres lingüistes destacats van ser Antoni Maria Alcover i Sureda i Francesc de Borja Moll (Diccionari català-valencià-balear/DCVB), Albert Jané i Riera (Diccionari català de sinònims) i Joan Coromines i Vigneaux (Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana). Les seves obres són excel·lents.

▶️ Fins les dècades de 1950 i 1960 el català va ser la llengua de carrer a tot el país i la llengua majoritària de les classes benestants, tot i que aquestes acostumaven a ser bilingües. Va ser a partir de la massiva arribada de migrants d'altres indrets de l'estat espanyol, començada en aquesta mateixa època, que el castellà es va començar a sentir de forma significativa al carrer. Amb la imposició del "parlar català davant d'un castellà és de mala educació", i la por a parlar català amb desconeguts que fossin fidels al règim o policies fora de servei, els catalans es van acostumar a parlar català només amb coneguts. Amb la resta, solien començar les converses en castellà o canviar al castellà tot i que l'interlocutor castellanoparlant els entengués.

▶️ Avui dia, tot i els avanços en la seva normalització, el català pateix una forta discriminació per sectors de la població amb arrels forans. Per aquest motiu existeixen nombroses bombolles socials anticatalanes a les principals ciutats. La falta d'integració d'aquest col·lectiu, juntament amb una errada i malentesa bona educació de molts catalanoparlants (que canvien al castellà sense necessitat), fa que la societat urbana de carrer tendeixi a la castellanització. Aquest fet provoca que fins i tot les converses s'acabin castellanitzant només per la presència d'algun castellanoparlant que no vol aprendre català, tot i que l'entén, o que si el sap, no el vol usar.

▶️ Segons l'InformeCAT 2020 només el 16% dels arribats d'altres indrets de l'estat parlen català, xifra que baixa fins al 7% als arribats de fora de l'estat. 

▶️ Del total de la població resident a Catalunya, el 36,1% té el català com a llengua habitual i el 94,4% l'entén. El 81,2% el sap parlar i el 43,5% l'usa en algun grau, segons Idescat.

▶️ Una part del català que es parla al carrer, en especial a les zones urbanes, és una versió força descuidada de la llengua, amb castellanades innecessàries. També s'hi ha estès el costum de fer els acudits i les gracietes en castellà. Aquesta dinàmica pertany a la xacra que pateix el català en alguns sectors concrets que consisteix en creure que no cal parlar-lo bé o que cal evitar que soni massa català. 

PARLA CATALANA

LES ENTRADES MÉS POPULARS DE LA DARRERA SETMANA

Bon Dia

Bona Nit

Llista de refranys

Llista de locucions i frases fetes

complement agent