Curiositats del català

▶️ El català és una llengua romànica, és a dir,  que deriva del llatí. Entre els segles VII i VIII la llengua parlada ja no es podia dir que fos llatí, i al segle IX tothom tenia consciència que parlava una llengua diferent. La llengua oral era el català i l'escrita i culta era el llatí clàssic, present entre escriptors i eclesiàstics. El català va començar a escriure's i en consten registres del segle IX en forma de juraments feudals.

▶️ El nom de Catalunya, usat per anomenar els dominis del comte de Barcelona, no apareix documentat fins el regnat de Ramon Berenguer III (1097-1131). Catalunya i el seu gentilici apareixen per primer cop a la crònica pisana "Liber Maiolichinus" (1114 d'autor incert), on es relata la conquesta momentània de Mallorca tres anys abans. Des de mitjans del segle XII l’ús de la paraula Catalunya es va generalitzar tant al propi país com als regnes cristians pròxims. Al principi el nom de Catalunya es va vincular al territori dominat pel comte de Barcelona i des del segle XIII va ser usat per designar el territori del Principat, oposant-lo al Regne d’Aragó. El gentilici català va ser aplicat ràpidament a tots aquells que parlaven la llengua autòctona.

▶️La teoria que s'acostuma a acceptar més és que el topònim Catalunya es derivaria de terra de castells i que hauria evolucionat des de castlà, que prové del francès chastelain i châtelain i que serviria per denominar l'amo d’un castell. Així, l’evolució del mot resultaria en les formes llatines de Catalonia i Catalaunia. Aquesta evolució seria similar a la que va originar el topònim Castella. Una altra teoria suggereix que Catalunya derivaria de Gotholandia, és a dir, la terra dels gots. La veritat és que els francs sovint anomenaven el territori català com a Gotia, o fins i tot tota la península Ibèrica, en referència a la vella Hispània visigòtica. Altres autors consideren que Catalunya seria una derivació del mot laketani, que era el nom d'una tribu ibèrica (els lacetans) que habitava la Catalunya central i els voltants del Barcelonès. Aquest mot va evolucionar a katelans i d’aquí a catalans i Catalònia. De fet, el nom de d'algunes comarques catalanes són una derivació del nom llatí de les tribus que hi habitaven, com ceretans (Cerdanya), aucetants (Osona) o ilergets (Lleida). Altre teoria diu que l'origen és en la tribu celta dels catalauns, que estaven assentats a la Gàl·lia i que haurien migrat a altres punts europeus, com el nord-est de la península Ibèrica. Tot i que aquesta teoria és la que menys problemes fonètics presenta, sembla ser la més improbable i menys defensada pels experts per la manca d'indicis d'aquesta migració a la nostra terra.

▶️ Al segle XV, al regne de València, ja es referien a la seva llengua com a valencià, partint del gentilici, igual que va passar amb el català. Durant força temps, tant a Barcelona com a València, hi van coexistir les dues denominacions. En aquest segle, la capital cultural de la Corona va ser València en comptes de Barcelona per causa de diferents raons. Catalunya havia patit moltíssim amb la pesta i els conflictes civils, i els papes del moment, els Borja, eren valencians. Durant el segle XV el valencià va gaudir d'una explosió de talent literari sense precedent. Seria el seu segle d'or, on la majoria d'escriptors eren valencians de la petita noblesa i burgesia.

▶️ A mitjans del segle XVII Catalunya va perdre un tros de país, l'anomenada Catalunya Nord. Felip IV de Castella va acordar la cessió d'aquest territori a Lluís XIV de França. Ho va fer d'amagat, sense el consentiment de les institucions catalanes i, per tant, contra les lleis. Poc temps després, el català hi va ser prohibit per la monarquia francesa. Actualment, només un 3,5% de la població de la Catalunya Nord parla català.

▶️ El català va rebre durant segles la influència d'altres llengües. 

Per exemple, són preromanes paraules com: blat, barana, barranc, bassa, bony, borni, brossa, clot, galta, Garcia, gebre, llepar, llesca, maduixa, mantega, pair, pot, sargantana, sot, tasca, turó, trencar

Paraules germàniques: blanc, bosc, bena, blau, clapa, esquena, esquerda, esperó, estona, franc, gaire, gratar, gris, guaita, guardar, guerra, rostir

Paraules àrabs: a la babalà, arracada, arròs, barnús, catifa, llimona, magatzem, matalàs, taronges, xarop

Els topònims Roses i Empúries són d'origen grec. Besalú i Verdú, són celtes. Eivissa i Maó són fenicis. Francolí i Guimerà són germànics. Urgell té origen basc. 

El caló ens ha deixat paraules com: dinyar-la, halar, calés, xaval, pirar

Paraules castellanes: amoïnar, armilla, buscar, enfadar, entregar, gamberro, hamaca, llàstima, monyo, mosso, pinso, postres, preguntar, senzill, tabarra, xocolata, etc. El castellà és la llengua que més ha influenciat el català. Molts castellanismes són una interferència més o menys natural produïda al llarg dels segles, igual que el català ha influenciat el castellà. No s'ha de confondre, però, aquesta interferència més o menys natural pel contacte entre dues llengües en posicions semblants amb la interferència que pateix el català de carrer des de fa un segle i mig, més o menys, en què el català ha estat constantment subordinat al castellà i sense prou recursos per desempallegar-se'n. En aquesta situació, el castellà no enriqueix el català, sinó que el degrada i el fa lleig, perquè arracona formes tradicionals de parlar i perquè ocasiona un català antinatural amb paraules i construccions matusseres que provenen de calcar paraules o construccions castellanes.

▶️ Parles romàniques com l’italià, el portuguès o el castellà tenen vocals finals. En castellà tenim golpe, fuego, toque, nabo, chico, dedo, mentre que en català diem cop, foc, toc, nap, xic, dit. El català, juntament amb l’occità i el francès, perden vocals finals del llatí segurament per influència germànica, una influència que no es troba a Castella ni Portugal, i que no va arrelar a Itàlia.

▶️ El català té dos registres principals: el formal (cientificotècnic, administratiu, periodístic i literari) i l'informal (col·loquial, vulgar i infantil). El català estàndard, una elaboració artificial sense dialectismes evidents, és la llengua que s'ensenya a l'escola i que serveix per a usos oficials i molt formals.

▶️ Amb l'arribada dels Borbons francesos a Catalunya després de conquerir Barcelona 11 de setembre de 1714 i guanyar la Guerra de Successió, el castellà es va imposar en tots els àmbits de la societat, i l'escola es va instaurar només en castellà. Amb tot, a l’escola hi anava molt poca gent durant els segles XVIII, XIX i principis del XX. El català continuava sent la llengua majoritària del poble. A més, una cosa era aprendre una llengua a l’escola, i una altra, parlar-la al carrer, perquè la gent no trobava amb qui parlar castellà, només si havien de fer el servei militar o si havien de fer algun tràmit amb l'administració o la policia. El català regnava als carrers, però en una situació subordinada al castellà en la resta d'àmbits.

▶️ Durant el segle XIX la situació del català era molt precària. El castellà com a llengua d'estat imposada per la dinastia borbònica deixava el català com a llengua de segona, una llengua que no es podia fer servir en cap àmbit formal. En alguns sectors de les classes altes catalanes hi havia arrelada la idea que només el castellà podia ser una llengua culta i de progrés. Aquesta idea va sorgir al segle XVII, el segle d'or castellà pel que fa a la literatura. Va ser a partir de la reinstauració dels Jocs Florals al 1859 (certàmen literari d'arrels medievals), que el català va començar a renéixer com a llengua culta i de prestigi. Però hi havia el problema que cadascú escrivia en català a la seva manera, amb criteris personals. Pompeu Fabra ho va arreglar a principis del segle XX amb la seva reforma lingüística, que va dotar el català d'una ortografia i gramàtica que va tenir una gran acceptació social.

▶️ Altres lingüistes destacats van ser Antoni Maria Alcover i Sureda i Francesc de Borja Moll (Diccionari català-valencià-balear/DCVB), Albert Jané i Riera (Diccionari català de sinònims) i Joan Coromines i Vigneaux (Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana). Les seves obres són excel·lents.

▶️ Fins les dècades de 1950 i 1960 el català va ser la llengua de carrer a tot el país i la llengua majoritària de les classes benestants, tot i que aquestes acostumaven a ser bilingües. Va ser a partir de la massiva arribada de migrants d'altres indrets de l'estat espanyol, començada en aquesta mateixa època, que el castellà es va començar a sentir de forma significativa al carrer. Amb la imposició del "parlar català davant d'un castellà és de mala educació", i la por a parlar català amb desconeguts que fossin fidels del règim o policies fora de servei, els catalans es van acostumar a parlar català només amb coneguts i, amb la resta, a començar les converses en castellà.

▶️ Avui dia, tot i els avanços en la seva normalització, el català pateix una forta discriminació per sectors de la població amb arrels forans, consolidant-s'hi nombroses bombolles socials anticatalanes a les principals ciutats. És fàcil conèixer fills de migrants d'altres indrets de l'estat que, tot i haver nascut i estudiat aquí, no volen parlar català. La causa d'aquesta anomalia sovint és l'ambient anticatalà en el qual s'han criat i una deixadesa dels educadors de escoles de barris castellanoparlants que, per evitar topades amb l'alumnat o els seus pares, se salten les directius que marca la immersió lingüística. La falta d'integració d'aquest col·lectiu, juntament amb una errada i malentesa bona educació de molts catalanoparlants (que canvien sempre al castellà sense necessitat), fa que la societat de carrer, sobretot urbana, tendeixi a la castellanització, fet que provoca que fins i tot les converses s'acabin castellanitzant només per la presència d'algun castellanoparlant que no vol aprendre català, tot i que l'entén, o que si el sap, no el vol usar.

▶️ Segons l'InformeCAT 2020 només el 16% dels arribats d'altres indrets de l'estat parlen català, xifra que baixa fins al 7% als arribats de fora de l'estat. 

▶️ Del total de la població resident a Catalunya, el 36,1% té el català com a llengua habitual i el 94,4% l'entén. El 81,2% el sap parlar i el 43,5% l'usa en algun grau, segons Idescat.

▶️ Una part important del català que es parla al carrer, en especial a les zones urbanes, és una versió força descuidada de la llengua. També s'hi ha estès el costum de fer els acudits i les gracietes en castellà. Aquesta dinàmica pertany a la xacra que pateix el català en alguns sectors que consisteix en creure que no cal parlar-lo bé o que cal evitar que soni massa català.  

PARLA CATALANA

LES ENTRADES MÉS POPULARS DE LA DARRERA SETMANA

Bon Dia

Bona Nit

abans / avanç / avenç

Com es fa l'imperatiu en català?

gairebé / gaire bé