Curiositats del català

▶️ El català és una llengua romànica, és a dir,  que deriva del llatí. Entre els segles VII i VIII la llengua parlada ja no es podia dir que fos llatí, i al segle IX tothom tenia consciència que parlava una llengua diferent. La llengua oral era el català i l'escrita i culta era el llatí clàssic, present entre escriptors i eclesiàstics. El català va començar a escriure's i en consten registres del segle XI en forma de juraments feudals.

▶️ El nom de Catalunya, usat per anomenar els dominis del comte de Barcelona, no apareix documentat fins el regnat de Ramon Berenguer III (1097-1131). D’aquesta manera, va ser des de mitjans del segle XII que l’ús de la paraula Catalunya es va generalitzar tant al propi país com als regnes cristians pròxims. En els primers temps el nom de Catalunya es va vincular al territori dominat pel comte de Barcelona, però des del segle XIII va ser usar per designar el territori del Principat, oposant-lo al Regne d’Aragó. El gentilici català va ser aplicat ràpidament a tots aquells que parlaven la llengua autòctona.

▶️ La teoria tradicionalment més acceptada és que el mot Catalunya es deriva de terra de castells i que va evolucionar des del terme castlà, provinent del francès chastelain i châtelain, i que servia per denominar el governador d’un castell. Així, l’evolució del mot va donar lloc a les formes llatines de Catalonia i Catalaunia

▶️ En el segle XIII Mallorca va ser conquerida per Jaume I i repoblada per famílies catalanes. En el mateix segle va conquerir el regne de València que, en aquest cas, va ser repoblada per catalans i aragonesos. Els catalans es van quedar a la costa i els aragonesos a l'interior. La llengua principal va ser el català, anomenada valencià amb els temps.

▶️ Al segle XIV la ciutat de l'Alguer (Sardenya) estava sota la autoritat de la Corona d'Aragó. Després d'una revolta popular contra el rei Pere el Cerimoniós, se'n va expulsar la població i s'hi va instalar població catalana. Actualment el 22,4% de la població algueresa encara té el català com a primera llengua i un 13,9% la fa servir habitualment.

▶️ Al segle XV, al regne de València, ja es referien a la seva llengua com a valencià, partint del gentilici, igual que va passar amb el català. Durant força temps, tant a Barcelona com a València, van coexistir les dues denominacions.

▶️ A mitjans del segle XVII Catalunya va perdre un tros de país, la anomenada Catalunya Nord. Felip IV de Castella va acordar la cessió d'aquest territori a Lluís XIV de França. Ho va fer d'amagat sense el consentiment de les institucions catalanes i, per tant, contra les lleis. Poc temps després, el català hi va ser prohibit per la monarquia francesa. Actualment, només un 3,5% de la població de la Catalunya Nord parla català.

▶️ El català va rebre durant segles la influència d'altres llengües. 

Per exemple, són preromanes paraules com: blat, barana, barranc, bassa, bony, borni, brossa, clot, galta, Garcia, gebre, llepar, llesca, maduixa, mantega, pair, pot, sargantana, sot, tasca, turó, trencar

Paraules germàniques: blanc, bosc, bena, blau, clapa, esquena, esquerda, esperó, estona, franc, gaire, gratar, gris, guaita, guardar, guerra, rostir

Paraules àrabs: a la babalà, arracada, arròs, barnús, catifa, llimona, magatzem, matalàs, taronges, xarop

Els topònims Roses i Empúries són d'origen grec. Besalú i Verdú, són celtes. Eivissa i Maó són fenicis. Francolí i Guimerà són germànics. Urgell té origen basc. 

El caló ens ha deixat paraules com: dinyar-la, halar, calés, xaval, pirar

Paraules castellanes: amoïnar, armilla, buscar, enfadar, entregar, gamberro, hamaca, llàstima, monyo, mosso, pinso, postres, preguntar, senzill, tabarra, xocolata, etc. El castellà és la llengua que més a interferit el català. Molts castellanismes són una interferència més o menys natural produïda al llarg dels segles, igual que el català ha influenciat el castellà, tot i que no tant. No s'ha de confondre aquesta interferència més o menys natural pel contacte entre dues llengües en posicions semblants amb la interferència que pateix el català de carrer des de fa un segle i mig, en què el català ha estat constantment subordinat al castellà i sense prou recursos per desempallegar-se'n. En aquesta situació, el castellà no enriqueix el català, sinó que el degrada i el fa lleig, perquè arracona formes tradicionals de parlar encara molt vives en alguns indrets, i perquè ocasiona un català antinatural amb paraules i construccions matusseres que provenen de calcar paraules i construccions castellanes.

▶️ Noteu com parles romàniques com l’italià, el portuguès o el castellà tenen vocals finals. En castellà tenim golpe, fuego, toque, nabo, chico, dedo, mentre que en català diem cop, foc, toc, nap, xic, dit. El català, juntament amb l’occità i el francès, perden vocals finals del llatí segurament per influència germànica, una influència que no es troba a Castella ni Portugal, i que no va arrelar a Itàlia.

▶️ El català té dos registres principals: el formal (cientificotècnic, administratiu, periodístic i literari) i l'informal (col·loquial, vulgar i infantil). El català estàndard, una elaboració artificial sense dialectismes evidents, és la llengua que s'ensenya a l'escola i que serveix per a usos oficials i molt formals.

▶️ Durant el segle XIX la situació del català era molt precària. El castellà com a llengua d'estat imposada per la Monarquia Borbònica deixava el català com a llengua de segona, una llengua que no es podia fer servir en cap àmbit formal. En alguns sectors de les classes altes catalanes hi havia arrelada la idea que només el castellà podia ser una llengua culta i de progrés. Aquesta idea va sorgir al segle XVII, el segle d'or castellà pel que fa a la literatura. Va ser a partir de la reinstauració dels Jocs Florals al 1859 (certàmen literari d'arrels medievals), que el català va començar a renéixer com a llengua culta i de prestigi. Però hi havia el problema que cadascú escrivia en català a la seva manera, amb criteris personals. Pompeu Fabra ho va arreglar a principis del segle XX amb la seva reforma lingüística, que va dotar el català d'una ortografia i gramàtica que va tenir una gran acceptació social.

▶️ Altres lingüistes destacats van ser Antoni Maria Alcover i Sureda, Francesc de Borja Moll (Diccionari català-valencià-balear/DCVB), Albert Jané i Riera (Diccionari català de sinònims) i Joan Coromines i Vigneaux (Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana). Les seves obres són excel·lents.

▶️ Fins la dècada de 1960 el català va ser la llengua de carrer a tot el país i la llengua majoritària de les classes benestants, tot i que aquestes acostumaven a ser bilingües. Va ser a partir de la massiva arribada de migrants d'altres indrets de l'estat espanyol, començada en aquesta mateixa dècada, que el castellà es va començar a sentir de forma significativa al carrer.

▶️ Avui dia, tot i els avanços en la seva normalització, el català pateix una forta discriminació per sectors de la població amb arrels forans, consolidant-s'hi nombroses bombolles socials anticatalanes en les principals ciutats. És fàcil conèixer fills de migrants d'altres indrets de l'estat que, tot i haver nascut i estudiat aquí, no volen parlar català. La causa d'aquesta anomalia sovint és l'ambient anticatalà en el qual s'han criat i una deixadesa dels educadors de escoles de barris castellanoparlants que, per evitar topades amb l'alumnat o els seus pares, se salten les directius que marca la immersió lingüística. La falta d'integració d'aquest col·lectiu, juntament amb una errada i malentesa bona educació de molts catalanoparlants (canviant sempre al castellà sense necessitat), fa que la societat de carrer tendeixi a la castellanització, aconseguint que fins i tot les converses s'acabin castellanitzant només per la presència d'algun castellanoparlant que no vol aprendre català, tot i que l'entén, o que si el sap, no el vol usar.

▶️ Segons l'InformeCAT 2020 només el 16% dels arribats d'altres indrets de l'estat parlen català, xifra que baixa fins al 7% als arribats de fora de l'estat. 

▶️ Del total de la població resident a Catalunya, el 36,1% té el català com a llengua habitual i el 94,4% l'entén. El 81,2% el sap parlar, però només el 43,5% l'usa en algun grau, segons Idescat.

▶️ Una part important del català que es parla al carrer, en especial a les zones urbanes, és una versió força descuidada de la llengua amb nombrosos barbarismes d'origen castellà. També s'hi ha estès el costum de fer els acudits i les gracietes en castellà. Aquesta dinàmica pertany a la xacra que pateix el català que consisteix en creure que no cal parlar-lo bé o que cal evitar que soni massa català.  

PARLA CATALANA