El castellà a Catalunya al llarg del temps

Avui dia hi ha molta gent que no sap que el castellà és una llengua molt recent a Catalunya. Ho explicaré amb algunes dades i curiositats extretes del llibre "El castellà, la llengua del costat" (Pòrtic), d'Enric Gomà. Si el llegiu, hi trobareu una infinitat d'informació sobre aquest tema. 

Abans del segle XV el castellà era una llengua gairebé inexistent a Catalunya. Els nobles que assitien a les Corts Generals de la Corona d'Aragó parlaven català i sembla que entenien l'aragonès, perquè els nobles aragonesos hi parlaven en aquesta llengua. En aquella època, la llengua dels moriscos que vivien en poblats esquitxats pel país era molt més present a Catalunya que no pas el castellà.

Serà a partir del segle XV quan el castellà comença molt tímidament a sentir-se en alguns sectors. Per què? Des del segle XII, amb la unió d'Aragó i Catalunya sota el poder de Ramon Berenguer IV, fruit del seu casament amb la princesa aragonesa Peronella, una dinastia catalana governava diversos territoris amb independència jurídica, econòmica i administrativa, com les pròpies Aragó i Catalunya, i també València i Mallorca quan van ser conquerides. Però després d'un bon sidral que es va muntar arran de la mort de Martí l'Humà al segle XV, que no va deixar un successor clar, va ser Ferran d'Antequera, de la dinastia castellana dels Trastàmara, qui va ser proclamat rei de la Corona d'Aragó. En aquell moment, semblava una bona decisió.

Els Trastàmara, tots ells casats amb dames castellanes i nascuts a Medina del Campo (llevat de Ferran II que va néixer a Sos, un poble aragonès) van portar a Catalunya una bona colla de cortesans i alguns nobles que, evidentment, només enraonaven en castellà. Fixeu-vos quin detall: si tocava néixer, havia de ser a Castella, la corona del costat, també en poder d'una altre branca dels Trastàmara. Això sí, sembla que tots ells aprenien català, perquè també feien servir aquesta llengua a les Corts.

Les famílies castellanes de cortesans i nobles que es van instal·lar a Catalunya, amb criats, minyones i tota la pesca, portaven a sobre un munt de llibres en llatí i castellà. En aquesta època el català va començar a acollir els primers castellanismes. 

A partir de la unió política entre Castella i Aragó, amb els Reis Catòlics, la situació, evidentment, no canvia. Es crea el càrrec de virrei, que serà el màxim representant de la monarquia a Catalunya i, esclar, tots els virreis venien de Castella. A l'administració del virrei, composta per funcionaris de tota mena, tothom havia de parlar castellà. Tot i això, per a la majoria de catalans el castellà no era una llengua gens familiar; ni la parlaven ni l'entenien gaire. 

Els nobles que quedaven a Catalunya solien aprendre castellà, llevat dels rurals, que mai ho van veure com una necessitat. El castellà continuava introduint-se en la consciència catalana, però només en les classes més altes i en la religió.

L'Església a Catalunya començava a tenir nombrosos membres procedents de Castella. La Inquisició havia de jutjar en castellà, tot i les queixes de les institucions catalanes que asseguraven que els jutjats no rascaven res de castellà. Procedents de l'Espanya castellana també arribaven al Principat predicadors de tot tipus que feien gires per diverses ciutats, sense que els seus oients entenguessin gaire. Però la fama que portaven a sobre els ajudava a mantenir-se.

Als segles XVI i XVII, pràcticament tota la població parlava una única llengua: el català. El llatí era una llengua incomprensible per a la majoria. Només els capellans, monjos i frares en sabien, a més d'alguns estudiants de nivell i catedràtics. El castellà i el francès eren llengües alienes. Les institucions de la Corona d'Aragó tenien el català encara com a llengua principal, però amb la progressiva intromissió del castellà.

Pel que fa a la literatura, la impressió de llibres decau, sobretot coincidint amb el anomenat Segle d'Or de la literatura castellana. La moda era escriure en castellà. A finals del segle XVI, només un 8% dels llibres s'escrivien en català, mentre que el 76% eren en castellà. El castellà s'estava adoptant com a llengua de cultura. Però el gruix de la població continuava enraonant tan sols en català.

Una associació que es feia sovint era la del castellà amb l'àmbit militar, i no sense raó. Els soldats que s'enviaven al Principat quan hi havia problemes eren sempre castellans monolingües, i els qui s'hi quedaven, també. Durant segles, el castellà era conegut com "la llengua de la tropa". Els abusos per part d'aquests soldats eren freqüents i topaven amb l'hostilitat dels catalans. El castellà era per tant la llengua del pillatge i del maltractament oral i físic. Aquests militars deien amb sorna que Catalunya era Castella la Nova.

Amb l'entrada en escena dels Borbons, a principis del segle XVIII, la cosa va empitjorar. El castellà es va imposar en tots els àmbits que no eren el domèstic. Les lleis de Castella es van començar a aplicar en tots els territoris catalanoparlants. L'administració, la justícia, l'escolarització i la toponímia devia tenir una única llengua: el castellà. Però, en el cas de l'escolarització, que tampoc estava gaire estesa, no va acabar de rutllar la cosa. La gent no deixava de parlar català amb els amics, els familiars, etc. No acabaven de ser competents en castellà perquè tampoc el necessitaven gaire per viure. Només l'havien d'usar si parlaven amb soldats, funcionaris, notaris, en actes públics i poca cosa més.

Amb la posada en marxa del servei militar, al 1844, el mateix any en què es va crear la Guardia Civil, els catalans que no pertanyien a les classes altes van començar a tenir un contacte més directe i estable amb el castellà. Els rics s'escapolien d'anar-hi pagant diners. Els pobres havien de passar sis anys envoltats de castellà les 24 hores del dia. Durant tot aquest temps, la majoria de catalans consideraven l'exèrcit espanyol com un exèrcit foraster, que cometia tot tipus d'abusos. En canvi, una part de les classes altes reivindicaven una Catalunya més espanyola que mai. Els burgesos catalans de mitjans del segle XIX solien defensar la unitat espanyola, atemorits davant la mínima possibilitat de topar-se amb problemes que fessin trontollar el seu poder econòmic, i més desprès de la dura repressió posterior a la guerra de Successió. Però, alhora, el moviment de la Renaixença, que buscava el redreçament cultural català i, sobretot, la recuperació de la llengua en tots els àmbits, s'obria pas, tot plegat en plena revolució industrial.

Als recuperats Jocs Florals de 1859 s'hi va parlar català. Va ser una de les poques vegades des de 1714 que aquesta llengua es va sentir fora de l'àmbit familiar i col·loquial. El català era encara considerat per alguns sectors intel·lectuals com una llengua impròpia i que devia quedar fora de la literatura i la ciència. La Renaixença lluitava per canviar aquesta dinàmica.

Va ser a partir de finals del segle XIX que a Catalunya va haver-hi una població estable i significativa de llengua materna castellana, però el percentatge en aquell moment encara era irrisori. Dels catalans que ja eren bilingues, la immensa majoria vivia en català i aquesta era la llengua que senties majoritàriament pels carrers de Barcelona. Molts només feien servir el castellà quan parlaven en públic i quan escrivien o llegien.

Segons un estudi, al 1900 els castellanoparlants habituals arribaven al 5% del total de la població catalana. Al 1920 n'eren un 8%. Al 1950, al voltant del 20%, molts d'ells bilingües. En dècades següents, a partir de les migracions massives de castellanoparlants d'arreu de l'estat espanyol, aquest percentatge augmentaria escandalosament. Aquest fet, més l'escolarització obligatòria en castellà durant la dictadura franquista, seria la clau perquè els catalans d'arreu comencessin, ara sí, a aprendre i parlar castellà de debò. Així es convertien en una societat plenament bilingüe, tot i que amb la llengua pròpia com a llengua arraconada i marginada. 

Avui dia, malgrat els avanços lingüístics conquerits en molts àmbits, el català pateix una situació d'incertesa que nombroses associacions i col·lectius intenten revertir collant les institucions i sectors que tenen incidència en el seu futur. Haurem d'esperar què li depara a aquesta llengua, però el que tenim clar és que el castellà és una llengua que ens ha arribat de fora i de forma massiva fa molt poc.

PARLA CATALANA


LES ENTRADES MÉS POPULARS DE LA DARRERA SETMANA

Bon Dia

Bona Nit

abans / avanç / avenç

Llista de locucions i frases fetes

gairebé / gaire bé