El castellà a Catalunya al llarg del temps

Article fet en col·laboració amb El Gat Saberut.

Avui dia hi ha molta gent que no sap que el castellà és en realitat una llengua molt recent a Catalunya. Quan va començar a tenir un ús significatiu als carrers va ser arran de les migracions castellanoparlants rebudes a partir de mitjans del segle XX. Abans d'això, la seva presència estava lligada a sectors específics de la societat i era percebuda com a llengua forana que es feia servir per motius concrets, lluny de la cultura popular i del gruix de la població. Però anem a pams per entendre-ho tot.


Fins al segle XV el castellà era una llengua gairebé inexistent a Catalunya. Els nobles que assitien a les Corts Generals de la Corona d'Aragó parlaven únicament català i sembla que entenien l'aragonès, perquè els nobles aragonesos hi parlaven en aquesta llengua. En aquella època, la llengua dels moriscos que vivien en poblats esquitxats arreu del país era molt més present a Catalunya que no pas el castellà.

Serà a partir del segle XV quan el castellà comenci molt tímidament a sentir-se en alguns sectors. Per què? Des del segle XII, amb la unió d'Aragó i Catalunya gràcies al casament de Ramon Berenguer IV amb la princesa aragonesa Peronella, una dinastia catalana governava la Corona d'Aragó. Aquesta estava formada per diversos territoris amb independència jurídica, econòmica i administrativa, com les mateixes Aragó i Catalunya i, amb el temps, també València i Mallorca. Però després d'un bon sidral que es va muntar arran de la mort de Martí l'Humà, que no va deixar un successor clar, va ser Ferran d'Antequera, de la dinastia castellana dels Trastàmara, qui va ser elegit rei de la Corona d'Aragó. Va ser per mitjà del Compromís de Casp (1412), un paperot que amagava una sèrie de manipulacions i xantatges que comptaven amb el vistiplau del papa del moment, Benet XIII. El mateix Ferran confessaria en les seves primeres Corts a Barcelona que aconseguir el regne li havia costat més de 1.000 monedes d'or.

Els Trastàmara, tots ells casats amb dames castellanes i nascuts a Medina del Campo (llevat de Ferran II que va néixer a Sos, un poble aragonès) van portar a Catalunya una bona colla de cortesans i alguns nobles que, evidentment, només enraonaven en castellà. Fixeu-vos quin detall: si tocava néixer, havia de ser a Castella, la corona del costat, també en poder d'una altra branca dels Trastàmara. Això sí, sembla que tots ells aprenien català, perquè també feien servir aquesta llengua a les Corts.

Les famílies castellanes de cortesans i nobles que es van instal·lar a Catalunya, amb criats, minyones i tota la pesca, portaven a sobre un munt de llibres en llatí i castellà. En aquesta època el català va començar a acollir els primers castellanismes. 

A partir de la unió política entre Castella i Aragó (1474), amb els Reis Catòlics, la situació no canvia. Es crea el càrrec de virrei, que serà el màxim representant de la monarquia a Catalunya i, esclar, tots els virreis venien de Castella. A l'administració del virrei, composta per funcionaris de tota mena, tothom havia de parlar castellà. Tot i això, per a la majoria de catalans el castellà no era una llengua gens familiar; ni la parlaven ni l'entenien gaire. 

Els nobles que quedaven a Catalunya solien aprendre castellà, llevat dels rurals, que mai ho van veure com una necessitat. El castellà continuava introduint-se en la consciència catalana, però només en les classes més altes i en la religió.

L'Església ja començava a tenir nombrosos membres procedents de Castella. La Inquisició havia de jutjar en castellà, tot i les queixes de les institucions catalanes que asseguraven que els jutjats no rascaven res de castellà. Procedents de l'Espanya castellana també arribaven al Principat predicadors de tota mena que feien gires per diverses ciutats, sense que els seus oients entenguessin gaire. Però la fama que portaven a sobre els ajudava a mantenir-se.

El segle XV va ser l'època daurada de la literatura catalana, sobretot gràcies a escriptors valencians. El català (o valencià, tant se val la denominació) tenia una gran força en la poesia i prosa del moment i va deixar obres d'excel·lent qualitat.

Als segles XVI i XVII, amb la dinastia reial de la casa d'Àustria, pràcticament tota la població parlava una única llengua: el català. El llatí era una llengua incomprensible per a la majoria. Només els capellans, monjos i frares en sabien, a més d'alguns estudiants de nivell i catedràtics. Les institucions de la Corona d'Aragó encara tenien el català com a llengua principal, però amb la progressiva intromissió del castellà. 

Pel que fa a la literatura, ara la impressió de llibres decau, sobretot coincidint amb l'anomenat Segle d'Or de la literatura castellana. La moda era escriure en castellà. A finals del segle XVI, només un 18% dels llibres s'editaven en català, mentre que la resta eren en llatí i sobretot en castellà. El castellà s'estava adoptant com a llengua literària. Però el gruix de la població continuava enraonant tan sols en català i la seva cultura popular era només en aquesta llengua. 

Una associació que es feia sovint era la del castellà amb l'àmbit militar, i no sense raó. Els soldats que s'enviaven al Principat quan hi havia problemes eren sempre castellans monolingües, i els qui s'hi quedaven, també. Durant segles, el castellà era conegut com "la llengua de la tropa". Els abusos per part d'aquests soldats eren freqüents i topaven amb l'hostilitat dels catalans. El castellà era, per tant, la llengua del pillatge i del maltractament oral i físic. Aquests militars deien amb sorna que Catalunya era Castella la Nova.

Amb l'entrada en escena i per la força dels Borbons, a principis del segle XVIII, la cosa va empitjorar. El castellà es va imposar en tots els àmbits que no eren el domèstic. Les lleis de Castella es van començar a aplicar en tots els territoris catalanoparlants. L'administració, la justícia, l'escolarització i la toponímia devia tenir una única llengua: el castellà. Però, en el cas de l'escolarització, que tampoc estava gaire estesa, no va acabar de rutllar la cosa. La gent no deixava de parlar català amb els amics, els familiars, etc. No acabaven de ser competents en castellà perquè tampoc el necessitaven gaire per viure. Només l'havien d'usar si parlaven amb soldats, funcionaris, notaris, en actes públics i poca cosa més. El català regnava clarament als carrers.

Amb la posada en marxa del servei militar, el 1844, el mateix any en què es va crear la Guardia Civil, els catalans que no pertanyien a les classes altes van començar a tenir un contacte més directe i estable amb el castellà. Els rics s'escapolien d'anar-hi pagant diners. Els pobres havien de passar sis anys envoltats de castellà les 24 hores del dia. Durant tot aquest temps, la majoria de catalans consideraven l'exèrcit espanyol com un exèrcit foraster que cometia tota mena d'abusos. En canvi, una part de les classes altes reivindicaven una Catalunya més espanyola que mai. Els burgesos catalans de mitjans del segle XIX solien defensar la unitat espanyola, atemorits davant la mínima possibilitat de topar-se amb problemes que fessin trontollar el seu poder econòmic, i més després de la repressió posterior a la guerra de Successió. Però, alhora, el moviment de la Renaixença, que buscava el redreçament cultural català i, sobretot, la recuperació de la llengua en tots els àmbits, s'obria pas, tot plegat en plena revolució industrial.

Als recuperats Jocs Florals de 1859 s'hi va parlar català. Va ser una de les poques vegades des de 1714 que aquesta llengua es va sentir fora de l'àmbit familiar i col·loquial. El català era encara considerat per alguns sectors intel·lectuals com una llengua impròpia i que devia quedar fora de la literatura i la ciència. La Renaixença lluitava per canviar aquesta dinàmica.

Va ser a partir de finals del segle XIX que a Catalunya va haver-hi una població estable i significativa de llengua materna castellana, però el percentatge en aquell moment encara era irrisori. Dels catalans que ja eren bilingues, la immensa majoria vivia en català i aquesta era la llengua que senties majoritàriament als carrers de Barcelona. Molts només feien servir el castellà quan parlaven en públic i quan escrivien o llegien.

Segons un estudi, cap al 1900 els castellanoparlants habituals arribaven al 5% del total de la població catalana. El 1920 n'eren un 8%. El 1950, al voltant del 20%, molts d'ells bilingües. En dècades següents, a partir de les migracions massives de castellanoparlants d'arreu de l'estat espanyol, aquest percentatge augmentaria escandalosament. Aquest fet, més l'escolarització obligatòria en castellà durant la dictadura franquista, seria la clau perquè els catalans en general comencessin, ara sí, a aprendre i parlar castellà de debò. Així es convertien en una societat plenament bilingüe, tot i que amb la llengua pròpia com a llengua arraconada i marginada.

Gràfic que mostra les dues davallades que ha patit l'ús del català a Catalunya. La primera arran de les migracions castellanoparlants espanyoles rebudes des de mitjans del segle XX, i la segona, entre 2000 i 2008, arran de les migracions rebudes de fora de l'estat espanyol.




Avui dia, malgrat els avanços lingüístics conquerits en alguns àmbits, el català pateix una situació d'incertesa que nombroses associacions i col·lectius intenten revertir. Per això collen les institucions i sectors que tenen incidència en el seu futur. Que Catalunya no tingui un estat propi és un entrebanc, però els prejudicis per part d'un ampli sector dels nouvinguts tampoc hi ajuda. Ja veurem com serà el seu futur, però el que tenim clar és que el castellà ens ha arribat de fora i de forma massiva fa molt poc.

Algunes dades han estat extretes del meravellós llibre "El castellà, la llengua del costat" (Pòrtic), d'Enric Gomà, on trobareu una infinitat de curiositats i explicacions sobre la llengua veïna a Catalunya al llarg dels segles.

PARLA CATALANA


LES ENTRADES MÉS POPULARS DE LA DARRERA SETMANA

Bon Dia

Bona Nit

abans / avanç / avenç

gairebé / gaire bé

Com es fa l'imperatiu en català?