Crida als humoristes catalans

L'humor a Catalunya pateix una malaltia que fa que la nostra llengua sigui una llengua sense futur: la incapacitat de generar tendències i crear modes en català. Aquesta malaltia es fa evident en cada programa que miro a la televisió o que escolto per la ràdio. L'argot humorístic català no existeix.

A banda d'intervencions plenes de castellanades que reflecteixen aquesta malaltia que arrossega el català des de fa anys i panys, els humoristes catalans no acaben de crear res de nou i no generen modes lingüístiques pròpies que puguin arrelar al carrer. Ni tan sols ho intenten. 

Quan algú fa humor acaba caient, sovint i sense remei, en l'ús d'expressions o paraules castellanes per tal de poder rematar l'acudit i , tristament, poder sortir-se'n. També, quan s'ha de fer la veu d'algú altre en un context rialler, s'acostuma a fer-la en castellà. 

Implantar en la societat tendències humorístiques en català hauria de ser un objectiu dels professionals de l'humor d'aquest país. Demostraria la seva vàlua, influència en la societat i estima per la llengua. 

Com es poden crear tendències? Primer hem de fugir de l'argot humorístic barceloní que còpia el castellà en tot. Hem de buscar en l'argot de l'interior, de Vic, Girona, Manlleu, Berga, Lleida, etc. Agafem una paraula o expressió local que pugui tenir volada i comencem a jugar amb ella, potser retocant-la si cal. El català té maneres de jugar amb les paraules que només necessiten d'una mica de creativitat. Després, senzillament l'hem d'usar en les nostres converses, monòlegs, seccions, etc. De vegades, l'èxit pot arribar sobtadament i sense gaire esforç, i una expressió "nova" ho peta i s'escampa. En canvi, altres vegades hem d'insistir-hi. Esclar, la idea és que això ho faci un humorista professional que té els mitjans necessaris per influir i arribar a la gent. I cal que, com a reforç en l'estratègia, amics del gremi facin la seva part seguint el joc.

Tenim el "manduca fina" de la Paula Alós i el "brutal" del Marc Ribas (aquest últim no gaire enginyós però sí efectiu), i qui no ha dit alguna d'aquestes expressions després de menjar una cosa que ens ha agradat molt? Qualsevol que vegi els seus programes de tant en tant, de seguida ho farà. No són tendències d'humor (perquè d'humor no n'he trobat cap) però serveixen per entendre el que vull dir.

Moltes vegades no cal inventar-ne res, sinó només recuperar i revifar l'argot col·loquial ja existent en diverses zones del país. Per què els nostres humoristes són tan formalets i no es deixen anar en col·loquialismes propis i genuïns? Perquè sonen massa català, potser, i sense adonar-se'n demostren prejudicis contra la seva pròpia llengua. Tot plegat és molt trist i descoratjador.

Humoristes catalans: o us afanyeu per tal de espavilar-vos o seguireu sent responsables de la castellanització desfermada del nostre humor. 

PARLA CATALANA